Poliamor i aferrament segur: què diu la psicologia (més enllà del que t'han explicat)
Obrir una relació no és, en si mateix, ni un problema ni una solució. El que sosté (o fa trontollar) un vincle no és el nombre de parelles, sinó la seguretat que hi hem après a construir. Repassem què en diu la recerca.
Arriba a la primera sessió amb una pregunta que la incomoda més del que voldria: «Si estimo la meva parella i vam decidir això junts, per què em vaig sentir tan malament quan va sortir amb una altra persona? Què em passa?». No és una pregunta de manca d'amor. És una pregunta sobre com funciona el nostre sistema d'aferrament quan un vincle important es mou.
Escenes com aquesta (persones i parelles que viuen, exploren o es qüestionen la no-monogàmia i que topen amb la gelosia, la comparació o la por a no ser prou) són cada vegada més habituals a consulta. I gairebé sempre comparteixen un mateix malentès de fons: confondre una emoció difícil amb una prova que la relació està equivocada.
La vinyeta que obre el text és una composició fictícia, sense correspondència amb cap persona concreta. La resta és divulgació basada en recerca revisada per parells. No substitueix una valoració clínica individual.
Què diu la recerca (i què no)
Comencem pels fets, perquè sovint l'estigma pesa més que les dades. La no-monogàmia consensuada (NMC) (el paraigua que inclou poliamor, relacions obertes, swinging o anarquia relacional) no és un fenomen marginal. En dues mostres nacionals de població adulta soltera dels Estats Units, més d'una de cada cinc persones (al voltant del 21 %) havia practicat alguna forma de no-monogàmia consensuada al llarg de la seva vida1. Aquesta proporció es mantenia estable per edat, nivell d'estudis, ingressos o religió.
La pregunta que més ens interessa clínicament, però, és una altra: són relacions més infelices o menys sanes? La revisió de Rubel i Bogaert sobre benestar psicològic i qualitat relacional va concloure que les persones en relacions no monògames consensuades presenten nivells de benestar i de satisfacció relacional comparables als de les persones monògames2. Una revisió posterior, publicada a Perspectives on Psychological Science, apunta en la mateixa direcció: satisfacció, compromís i intimitat poden ser tan alts en unes estructures com en les altres3.
Convé ser honestos amb el matís: això no vol dir que la no-monogàmia sigui «millor», ni que sigui per a tothom. Vol dir que l'estructura relacional, per si sola, no determina la salut d'un vincle. De fet, l'any 2019 l'American Psychological Association va crear un grup de treball específic sobre no-monogàmia consensuada per promoure'n el coneixement rigorós i reduir l'estigma que encara arriba, sovint, també a les consultes7.
El patiment que veiem a consulta rarament ve d'«obrir la relació». Ve de fer-ho sense les eines emocionals per sostenir el que això remou.
La gelosia i el seu revers poc conegut: la compersió
La gelosia no és un senyal que ho estiguis fent malament. Des d'una mirada funcional, és una emoció que assenyala una necessitat percebuda com a amenaçada: pertinença, valor, exclusivitat, seguretat. El problema no és sentir-la, sinó quedar-hi segrestat i deixar que prengui les decisions per nosaltres. A consulta no treballem per eliminar la gelosia, sinó per escoltar-la, entendre què demana i respondre-hi amb agència en lloc de fer-ho des del pànic.
I aquí apareix un concepte que la recerca ha començat a mesurar seriosament fa relativament poc: la compersió, l'alegria genuïna per la felicitat de la persona estimada, també quan aquesta felicitat inclou algú altre. El 2021, Flicker i col·laboradors van desenvolupar la primera escala validada per mesurar-la5. Els estudis en aquesta línia tendeixen a mostrar que les persones en relacions no monògames reporten més compersió i, sovint, menys gelosia que les persones monògames, i que la compersió s'associa amb més satisfacció relacional.
No és una qüestió de reprimir el que dol i fingir felicitat. És, més aviat, un aprenentatge emocional: quan la gelosia deixa d'ocupar tot l'espai, hi ha lloc perquè n'aparegui una altra cosa.
L'aferrament no és un destí
La teoria de l'aferrament de John Bowlby descrivia com, de ben petits, aprenem si podem comptar amb les figures que ens cuiden. Aquell aprenentatge deixa un «estil» (segur, ansiós, evitatiu) que ens acompanya a les relacions adultes. És fàcil caure en el determinisme: «sóc ansiosa, per tant no serveixo per a les relacions obertes». La recerca convida a la prudència.
Un estudi de Moors i col·laboradors va trobar una dada fascinant: l'evitació de l'aferrament predeia actituds més positives i més disposició cap a la no-monogàmia… però no una probabilitat més alta de practicar-la realment4. Dit d'una altra manera: voler distància no és el mateix que saber sostenir diversos vincles amb cura. L'estil d'aferrament inclina, però no condemna ni garanteix res.
És exactament el terreny que treballa la psicòloga Jessica Fern al seu llibre Polysecure, ja una referència en aquest camp. La seva tesi, que compartim, és senzilla i alliberadora: la seguretat en el vincle es pot construir, i no depèn del nombre de parelles sinó de la qualitat de cada relació (de la sintonia, la disponibilitat i la reparació)6. La seguretat no és un tret amb què neixes; és una competència que s'entrena.
Totes les maneres d'estimar mereixen un vincle segur. I un vincle segur no s'hereta: es construeix, dia a dia.
Què treballem, a la pràctica
Portat a la consulta, tot això deixa de ser teoria. No treballem per convèncer ningú d'obrir ni de tancar res: acompanyem la persona o la relació a viure la seva forma d'estimar amb menys por i més llibertat. Adaptem el format (individual, de parella o amb diversos vincles de la xarxa) a cada situació real, i no a l'inrevés. Els temes que apareixen més sovint són aquests:
- Descodificar la gelosia: passar de «tinc gelos, alguna cosa va malament» a «què m'està demanant aquesta emoció i com m'ho puc donar».
- Regulació emocional: aprendre a acompanyar-se un mateix abans que l'ansietat prengui les decisions, per poder parlar des de la calma i no des de l'alarma.
- Comunicació i acords: construir pactes clars, revisables i realistes, i renegociar-los sense viure-ho com un fracàs.
- Ferides d'aferrament: reparar experiències antigues que la relació ha destapat però que no ha creat.
- Sortir de l'armari no-monògam: decidir a qui, com i quan, i sostenir-ne el cost social amb suport.
- Cultivar la compersió: fer lloc, amb temps, a l'alegria per la felicitat de qui estimes, sense que això t'esborri.
Preguntes que ens fan sovint
Anar a teràpia vol dir que la meva relació va malament?
No. Sovint és just el contrari: buscar acompanyament és una manera de cuidar el vincle abans que faci figa, o de travessar un moment difícil amb eines. Acompanyem tant relacions que volen créixer com relacions en crisi.
La gelosia significa que el poliamor no és per a mi?
No necessàriament. La gelosia és una emoció humana i molt comuna, també en la no-monogàmia. La recerca mostra que conviu amb la compersió i que es pot aprendre a gestionar-la. El que importa no és no sentir-la mai, sinó què en fem.
Cal que hi vinguem totes les persones de la relació?
No. Pots venir sol/a per entendre't millor, en parella, o amb altres vincles de la teva xarxa. El format s'adapta al teu cas concret.
Jutgeu la meva manera de relacionar-me?
No partim de cap model «correcte» de relació. Treballem des d'un marc afirmatiu: la nostra feina no és validar ni corregir la teva forma d'estimar, sinó ajudar-te a viure-la amb més seguretat i menys patiment.
Si t'hi has reconegut
Si algun d'aquests temes t'acompanya de prop, parlar-ne amb algú format en aferrament i diversitat relacional pot obrir molt de camí. Fem sessions online i, aviat, també presencials a Girona.
Demanar una primera sessióTambé pots escriure'ns per WhatsApp o conèixer la nostra teràpia de poliamor i relacions obertes.
Referències
- Haupert, M. L., Gesselman, A. N., Moors, A. C., Fisher, H. E., & Garcia, J. R. (2017). Prevalence of experiences with consensual nonmonogamous relationships. Journal of Sex & Marital Therapy, 43(5), 424–440. PubMed
- Rubel, A. N., & Bogaert, A. F. (2015). Consensual nonmonogamy: Psychological well-being and relationship quality correlates. The Journal of Sex Research, 52(9), 961–982. Enllaç
- Conley, T. D., Matsick, J. L., Moors, A. C., & Ziegler, A. (2017). Investigation of consensually nonmonogamous relationships. Perspectives on Psychological Science, 12(2), 205–232. Enllaç
- Moors, A. C., Conley, T. D., Edelstein, R. S., & Chopik, W. J. (2015). Attached to monogamy? Avoidance predicts willingness to engage (but not actual engagement) in consensual non-monogamy. Journal of Social and Personal Relationships, 32(2), 222–240. Enllaç
- Flicker, S. M., Vaughan, M. D., & Meyers, L. S. (2021). Feeling good about your partners' relationships: Compersion in consensually non-monogamous relationships. Archives of Sexual Behavior. PubMed
- Fern, J. (2020). Polysecure: Attachment, Trauma and Consensual Nonmonogamy. Thornapple Press.
- American Psychological Association, Division 44 (2019). Consensual Non-Monogamy Task Force. apadivisions.org
Aquest article té una finalitat exclusivament divulgativa i no constitueix consell psicològic ni un diagnòstic. Cada persona i cada relació són singulars; si estàs travessant un moment de dificultat, considera una valoració professional individualitzada.